Una porta es tanca de cop. Es fonen dues bombetes de casa. Fa calor. És estiu. Sona una vella cançó que em transporta a un passat molt llunyà, aquell en que ni notàvem la calor ni ens importava si les bombetes de casa funcionaven i on les portes sempre estaven obertes.
L'estiu és una època de l'any on hi convergeixen moltes dates importants en la meva vida, on els records i els sentiments són a flor de pell. Vaig nèixer a les portes de l'estiu i en ell hi he tingut moments per a la soledad, per al record, per un munt de somriures i nits d'estiu a la llum de la lluna. És una època màgica on el record de Sant Joans passats barrejats amb els més nous em fan pensar que la vida és això: una barreja de sensacions, pensaments, voluntats per les quals hem de lluitar.
I com aquella gent que buscava el seu tresor més preuat: la pluja, el pesimisme ha de donar pas a l'optimisme i a la capacitat de creure en un mateix per aconseguir el que realment té valor a la vida. Muntanyes de papers han amagat la meva vitalitat. La que molts de vosaltres, els que em coneixeu, em demanàveu on l'havia enterrada. On era aquella noia riallera, espontània i divertida que ha quedat darrera la barrera de la correcció, de la pràctica desaparició.
Tres anys he necessitat per poder-me'n despendre i per dir-vos que he tornat amb més força. I que sense aquest esperit ningú pot ser realment feliç que, al capdavall, és el que tots busquem a la vida. Hi som de pas, però aprofitem aquest instant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada